La presència de les dones en els espais públics de les ciutats mediterrànies, històricament, pot estudiar-se en funció de la relació de les pràctiques femenines en els espais de poder, els espais d’oci, les manifestacions religioses públiques i els espais públics relacionats amb el treball femení. En aquest últim grup trobaríem (a més del cas particular d’alguns espais destinats a l’exercici de la prostitució) els mercats i certs espais relacionats amb l’aigua com les fonts i els llavadors, ambdós entesos com una extensió del treball domèstic però que permet la sociabilització amb altres persones.
Cal tenir en compte és que, malgrat que la roba es llavava ja en rius, sèquies, i fins i tot en alguns espais adequats expressament, la cronologia dels llavadors públics com equipament col·lectiu (vinculat a les polítiques higienistes de les ciutats) ocupa, fonamentalment, des de mitjans del S.XIX fins a la segona meitat del segle XX.
Aquesta intervenció se centra en eixos safareigs, llavadors, i altres indrets usats a l’Alt Millars per a llavar robes, malalts o estris de cuina, entenent-los com espais de reunió on les dones compartien notícies i emocions (algunes expressions com “lavar los trapos sucios” o “xafardejar”, tenen el seu origen en aquesta activitat).
A hores d’ara, en la comarca d’estudi encara utilitzen els llavadors algunes dones, bé de manera continuada (perquè ho prefereixen) o de manera ocasional (per rentar peces grans o per altres motius).
Tenint en compte tot això, a l’hora d’inventariar els llavadors d’aquesta comarca, a més de documentar l’edifici atenent al seu interès arquitectònic (tipologia constructiva, dimensions, etc.) és necessari analitzar-los d’una manera integral i amb una intencionalitat orientada als estudis de gènere. S’estudia la seua implantació en funció de l’origen i l’evacuació de l’aigua, la vinculació amb l’estructura urbana de la població o l’arquitectura, però també es recullen les experiències de la població local que aporten un testimoni molt valuós de cara a esbrinar la relació (funcional i visual) que, des dels llavadors, les dones estableixen amb el paisatge i l’estructura urbana del seu entorn.
La metodologia emprada parteix d’un treball de localització dels llavadors i anàlisi de la conca visual a partir de sistemes d’informació geogràfica (SIG), que es contrasta amb treball de camp (visita) i es completa amb l’alçament dels plànols (croquis acotat amb plantes, seccions, façanes, etc.) del llavador i el seu entorn. Les característiques físiques de cadascun d’ells condiciona l’activitat de rentar en aspectes com la postura (dreta o agenollada) o la distribució de les dones entorn les piques de llavar. Finalment, les entrevistes aporten informació respecte al nivell de coneixement i gaudi de l’entorn per part de les dones (reconeixement de les fites geogràfiques que s’aprecien des del llavador, ús de les sendes de l’entorn, etc.) i desvetllen l’existència de normes d’ús, costums i rituals (com podria ser, per exemple, el llavar un dia determinat de la setmana o no) d’aquests indrets.
Aquest text, forma part de la ponencia «ELS LLAVADORS PÚBLICS EN LA COMARCA DE L’ALT MILLARS (CASTELLÓ) Una reflexió a partir de l’anàlisi integral de l’arquitectura tradicional», realitzada per Rosa Pardo i Marín en les Jornades de génere i producció de l’espai.
